La societat ha
evolucionat fins arribar al punt on ens trobem avui en dia, però hem de seguir
treballant per no anar cap enrere. Una de les tasques més importants que s’ha
de fomentar és la proporció d’una igualtat per a tots els habitants, tenint en
compte les característiques individuals, ja que d’aquesta manera es tindran en
compte les diferencies de tota la població.
Jorge Sequeira[i],
director de la Oficina Regional d’Educació de la UNESCO per América Llatina i
el Carib destaca criteris com la infància, l’educació primària, l’aprenentatge
al llarg de la vida, l’alfabetització, el gènere i la qualitat de l’educació
com aspectes importants a tenir en compte alhora de pensar en un bon sistema
educatiu.
Així doncs per tal
de fugir i trencar aquestes desigualtats es necessari que l’Estat intervingui
en educació, ja que aquest és un pilar molt important que hi ha a la societat.
El
nostre sistema educatiu esta centrat en proporcionar un bona educació de base
que ens serveixi per el nostre futur, d’aquí que la etapa obligatòria sigui
dels 6-16 anys.
El
propòsit de l’educació, segons Ken Robinson[ii]
té tres objectius:
1.Econòmic: si algú té estudis tindrà més facilitats per tenir un treball, però
això ara no succeeix ja que el món actual ha canviat molt i les indústries
estan desplaçades a altres països asiàtics, a més de que ens trobem rodejats
per una societat basada en la tecnologia.
2.Cultural: una de les coses que s’espera de l’educació es entendre el món que els
rodeja i formar les seves pròpies identitats. Però el problema és que aquest
món cada cop és més complexa, ja que hi ha una interconnexió de cultures.
3.Personal: s’espera que l’educació ens permeti descobrir els nostres talents
personals, però molts dels alumnes no acaben per descobrir quines són les seves
habilitats, ja que probablement és té una visió reduïda del que es consideren habilitats
personals.
Així
doncs es necessita unsistema educatiu
que treballi per fomentar el desenvolupament dels individus, faci créixer el
talent personal i la creativitat per tal de garantir un aprenentatge social i
emocional que ens permeti adaptar-nos a les noves necessitats del món actual,
el qual està basat en serveis i tecnologia. Però la qüestió que se’ns planteja
recau en com es possible plantejar-nos un nou sistema educatiu on es potenciïn
les individualitats i talents personals si cada cop es troben més alumnes dins
d’una mateixa aula? Com un sol docent pot potenciar les habilitats i destreses
dels seus alumnes si no té temps per dedicar-li el mateix temps a tots?
Les
claus per impulsar un nou canvi en el sistema educatiu potser no són tant
fàcils com s’estan plantejant, ja que treballar sobre el paper sempre pot ser
més factible que sobre la vida real.
[i]Ministerio de educación,
cultura y deporte.http://www.educacion.gob.es/exterior/fi/es/estudios/sist_educ.shtml#infantil
[ii]Redes para la ciencia. Redes
87 El sistema educativo es anacrónico.http://www.youtube.com/watch?v=0neeNEM6NHQ
Tenint en compte
els últims resultats del programa PISA (2012) es pot observar que dos dels
països amb puntuacions més elevades són Finlàndia i Corea, però a partir d’aquests
resultats ens podem preguntar quin d’aquests dos països té un millor sistema
educatiu?
Per tal de poder
formular una resposta s’han de tenir en compte certs paràmetre com poden ser:
1.Segons l’àrea que vulguem analitzar.
2.Segons el nivell socioeconòmic i cultural de les famílies dels alumnes.
3.Segons característiques que tenen els diferents sistemes educatius.
Així doncs, es pot
observar que després de fer la comparativa[i]
amb aquests dos països, observem que en l’àrea de matemàtiques Corea obté una
puntuació superior que Finlàndia, mentre que per ciències és el contrari, i per
lectura observem que Corea passa per sobre encara que ambdós països es troben
força igualtats com també succeeix amb ciències. Per tant, s’observa que Corea
ha realitzat un creixement en els seus resultats, mentre que Finlàndia, encara
que es trobi en les primeres posicions del rànquing, i per sobre del mínim que
estableix la OCDE, s’observa que ha disminuït els seus darreres resultats.
Per altra banda, si
tenim en compte el nivell socioeconòmic de les famílies dels alumnes que han
realitzar les proves de PISA, observem que entre les famílies dels alumnes
finlandesos no existeixen tantes diferències socioeconòmiques i culturals com
si existeix a les famílies de Corea.
Per últim, es poden
observar diferents característiques que posseeixen els diferents sistemes educatius
i en certa manera lligades a les condicions i maneres de ser del país com poden
ser la formació del professorat, la metodologia que s’aplica, l’economia, és a
dir, si els pares estan disposats a pagar l’educació dels seus fills o aquesta
inversió ve proporcionada per l’estat, els calendaris i horaris escolars, la
satisfacció dels pares...però també s’haurien de tenir en compte la imatge de l’alumne,
en el sentit de la seva autoestima i felicitat.
A continuació
mostro dos vídeos, un que explica l’educació a Corea del Sud o l’altre de
Finlàndia. Es l’educació només una qüestió de número? O es poden tenir en
compte altres aspectes en l’educació?
